Patacades

Les patacades s'han d'emmarcar dins un tipus de manifestació cultural popular pròpia del cicle festiu hivernal: el cant satíric improvisat. De Nadal a Sant Antoni i fins la setmana del Carnestoltes, abunden, a tot el país, festes que en algun moment de la seva seqüència ritual compten amb expressions d'improvisació versada: gloses, nyacres, corrandes, falles, garrofes, etc

A Cadaqués, històricament, de patacades se n'han fet en dos moments del cicle festiu hivernal: per Sant Sebastià, a dalt a l'ermita, i el Dimecres de Cendra, dia de l'Enterrament del Carnestoltes, el ninot grotesc que a Cadaqués s'anomena Gori-Gori.

Les patacades, a diferència d'altres manifestacions del cant improvisat, s'efectuen dins una espècie de ball. De fet, les patacades són una corranda ballada en cercle durant la qual els participants reciten, en canterella, unes composicions de quatre versos rimats el primer amb el tercer i el segon amb el quart.

Les composicions que tenen un marcat caràcter satíric i tracten sobre alguns fets ocorreguts al poble durant l'any.

Estructura de les patacades

Les patacades es desenvolupen sempre amb la mateixa estructura. Reunits en un mateix espai, un cantador recita la seva patacada, improvisada o tradicional, acompanyat per tots els que el rodegen i, tot seguit, es canta:

Ella em punteja, em punteja...

ella em punteja a peu pla.

Porta sibilles de plata...

porta sibilles de plom.

Qui la ballarà més bé?

Jo i el pare

jo i el pare...

Qui la ballarà més bé?

Jo i el pare

i en Peret.

Si en Peret no vol ballar

garrotades garrotades...

Si en Peret no vol ballar

garrotades hi haurà!

El nom de patacades ve del fet que, acabada la recitació d'aquesta cançó amb la característica tonada, els participants es donen amables cops, escenificant el que diu el darrer vers. Una vegada acabades les amables i festives garrotades, es fa el silenci i el recitador versa un altre patacada. I així successivament fins que es completa el cercle.

Lletra d'algunes patacades populars

Les patacades sempre tenen un autor, una persona que un dia se les inventa de bell nou. Preparades amb antel·lació o bé formulades improvisadament el dia de la festa, el cantador les recita davant els altres. Una patacada pot esdevenir popular quan a força de repetir-les un any i un altre passen a ser conegudes per tothom. Les patacades, que inclouen paraules de la variant lingüística del català de Cadaqués, sempre acaben amb un parell de versos característics:

Ara va de bo, senyor rector

Ara va de bo...

Algunes de les patacades que es reciten són picants i eròtiques:

Una figa per ser bona

ha de tenir tres senyals:

sequellona, colltorcida

i pessigada p'es pardal.

(Manela Godu)

Ai mare si aneu a dalt

baixeu-me sa ganiveta:

que me vull tallar es pardal

que me surt de sa bragueta.

(popular)

La xicota que jo volia

no era bona per casar

el que jo li demanava

no m'ho va voler donar.

(popular)

A sa muntanya de Pení

una dona collia olives

i de tant vent que feia

li aixecava les faldilles.

Un home que la va veure

badava com un badoc.

Com que no portava calces

se li veia tot l'abricoc.

(popular)

Aquesta nit fa clar de lluna

per nar a collir bolets,

el rector i la majordoma

se reventen de fer pets.

D'altres inclouen referències a persones concretes o a situacions polítiques de la vida local del poble:

Una barca veig venir

carregada d'estisores

per tallar les males llengües

de les dones xerradores.

(popular)

El pinzell d'en Cruanyes

nés un pinzell molt fi

que la dondeta

nés un pinzell molt fi

que la dondí.

Fa córrer ses salenques

per l'ala de Pení

que la dondeta

per l'ala de Pení

que la dondí.

(anònim)

Alcalde i regidora

una foto els hi faria

els posaria un bon marc

i després els penjaria.

(anònim)

A diferència de les gloses de Sant Antoni de Mallorca, a Cadaqués no es fa referència al sant i a l'ermita només en comptades ocasions:

L'ermita de Sant Sebastià

és més alta que sa boira

amb un lletrero que diu

visca ses nenes de l'Orgue.

Tot el ball de les patacades està basat en la pràctica de la sàtira cantada, es desenvolupa amb un to eminentment festiu i desenfadat, i mai han estat -ni han de ser- un espai per a l'enfrontament polític seriós. Perquè, en origen i també en l'actualitat, les patacades són, precisament, una bona eina per, a inofensives i verbals garrotades, posar pau a la vida social.

(Text elaborat amb informacions de Dionís Baró Nofre i Firmo Ferrer)