La Processó Cívica de la Senyera

L'acte central de la festa té lloc al migdia, quan té lloc la Processó Cívica de la Senyera, una senyera que, de tant noble que és, no pot passar per sota de cap porta, motiu pel qual és treta de l'ajuntament pel balcó. El seguici de ciutadans i autoritats trasllada la bandera des de l'ajuntament, amb honors d'ordenança, fins a la catedral, on s'hi interpreta el càntic d'acció de gràcies ‘Te Deum'. A continuació, la processó prossegueix la seva ruta en direcció al Parterre, on es troba l'estàtua eqüestre de Jaume I, a qui se li realitza una ofrena de corones de llorer.

La duració de la processó i dels actes solemnes és d'un parell d'hores, aproximadament, per la qual la Reial Senyera retorna a l'ajuntament cap a les 2 del migdia. Una gran mascletada posa punt final als actes oficials de commemoració.

La ruta que segueix la processó cívica en l'actualitat segueix pràcticament a la perfecció els cànons formalitzats al segle XIX. Tan sols, com a novetat, el seguici es desvia fins al palau de la Generalitat, per testimoniar simbòlicament l'homenatge a la institució.

A la tarda, la Comissió Nou d'Octubre -formada per entitats de renom com Acció Cultural del País Valencià (ACPV) o Escola Valenciana, a més a més de la majoria de sindicats i partits polítics nacionalistes i d'esquerres- organitza una manifestació reivindicativa a favor de la llengua i la cultura catalanes, en què arriben a participar-hi més de 10.000 persones. La manifestació comporta, alhora, l'acabament dels actes del Correllengua al País Valencià.

Tots aquests actes es complementen, des de 2004, amb l'Entrada de Moros i Cristians a la Ciutat de València, en què festers d'arreu del país s'apleguen al cap i casal per mostrar-hi tot l'esplendor d'una de les festes per excel·lència del País Valencià. Quan va arrencar la iniciativa, hom va considerar-la com una maniobra de l'ajuntament per desnaturalitzar els actes reivindicatius de la vesprada. Però, tot i la seva curta vida, l'activitat s'ha guanyat el respecte de tots els sectors de la societat valenciana.

A més, per saludar l'inici de la Diada, a la mitjanit de la vespra s'organitza també un Festival de Pirotècnia, que reunix artistes pirotècnics d'arreu del món, que mostren les seves darreres creacions al vell llit del Túria, entre el Pont d'Aragó i la Passarel·la de l'Exposició.

La senyera de Jaume I

Jaume I ja havia conquerit Mallorca el 1229, va conquerir València el 1238 i, més tard, conqueriria Múrcia, el 1266. Al segle XVI es va descobrir, a l'església de Sant Vicent, penjat del sostre, el penó de la conquesta. Tothom li va atribuir una genuïna autenticitat en acceptar-se la llegenda de l'ofrena del Conqueridor al patró del cristianisme valencià, en reconeixement dels seus favors durant la campanya.

A València, el Nou d'Octubre va començar a commemorar-se, com a acció de gràcies, el dia en què es va celebrar el primer centenari de l'efemèride, el 1338. Des de llavors, ininterrompudament, el Nou d'Octubre ha servit per festejar la capitulació de la població islàmica, comandada pel cabdill Zayyan ibn Mardanix, i l'entrada de les tropes cristianes a la ciutat de València. Així, a banda de commemorar la victòria militar de les tropes catalanes, també se celebra, sobretot, la incorporació de València a la cristiandat.

A principis de la democràcia, es va discutir si aquesta havia de ser la Diada del País Valencià o no, ja que amplis sectors valencianistes apostaven perquè el simbolisme recaigués en la diada del 25 d'abril, commemorant la derrota de la batalla d'Almansa de 1707. El Nou d'Octubre, adduïen, és una data excessivament local de la ciutat de València, mentre que el 25 d'abril va afectar a tot el país. Finalment, però, les institucions recuperades van apostar pel Nou d'Octubre.

La commemoració del Nou d'Octubre de 1977 va suposar un abans i un després en la vida política valenciana, ja que va ser un clam a favor de l'Estatut. Mig milió de valencians van sortir al carrer per reclamar 'Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia', brandant amb energia milers de senyeres quatribarrades.

La força d'aquella manifestació va generar una onada de pànic entre les classes dirigents valencianes, que van iniciar l'anomenada ‘Batalla de València', centrada en dissociar la valencianitat de la catalanitat. Qui fins llavors havia lluitat per la democràcia i per la recuperació de la llengua i cultura pròpies, a qui tothom anomenava valencianista, va passar a ser titllat, despectivament, de catalanista. Qui fins llavors havia lloat les gràcies del règim franquista, va apropiar-se del qualificatiu valencianista, una dicotomia que encara ara no s'ha superat.