Festa de la fia-faia

Les festes amb foc són unes de les més importants i espectaculars festes populars catalanes. La majoria se celebren coincidint amb el solstici d'estiu. A Bagà, però, les flames marquen l´entrada al fred de l'hivern, en una intensa cremada col·lectiva de torxes, les 'faies', que la nit de Nadal il·lumina les muntanyes del nord del Berguedà.

La Fia Faia és una celebració, preludi de les festivitats pròpies de Nadal, vinculada amb la tradicional simbologia que, a moltes religions, relaciona el foc amb la fecunditat i el naixement. La tradició d'aquesta singular festa del foc té un origen tan remot que es desconeix quan, com i per què es va començar a celebrar.

El que és segur és que la crema de torxes vegetals a Bagà, un preciós poblet medieval de poc més de 2.000 habitants, es fa cada any per celebrar el solstici d'hivern i el naixement de Crist, des de la constitució de la vila, cap a l'any 1350. Durant la major part de la seva història, la celebració es feia als carrerons, on la mainada i els més grans corrien cantant amb les torxes enceses i tornaven a casa quan s'apagaven. Avui, la festa té lloc a la plaça de Catalunya i, tot i que és un acte curt, té una intensitat i un nivell emocional poc comparables.

Cada any, la vila evoca els temps medievals i escull un baró i una baronessa entre els seus habitants, unes personalitats que presidiran totes les festivitats populars. El vespre del dia 24 de desembre, els barons reben simbòlicament als Senyors de Faia, que arriben fins a la plaça amb dues torxes convencionals. El baró encén la seva torxa i la festa pot començar.

Les faies que cremen son fetes amb trenes d'una herba anomenada Cephalaria leucanta, la gatosa, que es creu que té certs poders purificadors i que s'ha anat a recollir al bosc una setmana abans. Tenen un diàmetre d'entre 15 i 30 centímetres i poden mesurar entre un i quatre metres de llarg.

Tothom es troba a la plaça i, a toc d'oració, s'apaguen els llums i s'encenen les faies que, a partir d'aleshores no es paren de moure. Quan les faies ja no es poden sostenir amb les mans, es llencen a terra i es formen unes petites fogueres: és el moment en què la mainada salta per sobre el foc cridant 'Fia-faia, fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia!'.

Amb la pila de brasa que queda al terra, es fan torrades que s'unten amb all i oli de codony, un menjar típic de la zona. Els porrons amb vi també hi són presents. Després de sopar, els baganesos van a la Missa del Gall.

Etimologia i orígens de la festa

Segons el diccionari llatí català, el terme 'fia' prové del verb irregular fieri què, entre altres significats té els de 'ésser produït', 'celebrar-se', 'tenir lloc', 'acomplir-se un sacrifici, una festa als déus'. Aprofundint encara més en l'origen de la nostra cultura s'ha de tenir en compte que a l'Índia primitiva totes les pràctiques d'encendre foc s'identificaven amb l'acte sexual dels déus que fecunden la terra.

El mot 'faia' és possiblement una derivació de falla, branques seques, estelles o pila de matèria combustible que hom encén per fer claror o per anar a calar foc. A la parla baganesa antiga no es pronuncia mai la LL i aquesta es substitueix per la I. Per aquest motiu, per dir falla els baganesos diuen faia.

Per tant, és possible que a Bagà, una zona d'alta muntanya pirinenca, s'estigui mantenint, en part, un ritual ancestral que evoca el foc com a potència fecundadora i que amb el pas del temps, l'encreuament de les cultures i la cristianització, s'hagi vinculat, com passa avui, al naixement del Messies.