Remeis i supersticions en el món rural

En llargues nits passades a muntanya, en masies isolades, de cuines fumades i fosques il·luminades per la tremolosa claror d'un llum d'oli i sobretot per les flames rogenques que s'alcen dels tions que cremen a la llar, hem pogut constatar la supervivència de la credulitat per determinades creences transmeses per generació darrere generació i que han calat profundament en l'ànim senzill, i complicat alhora, de la gent obligada a néixer, viure i morir en aquests mons de Déu. Creences grolleres i estúpides, mirades amb l'òptica dels que vivim en pobles i ciutats on la vida moderna ens ha proveït d'atencions mèdiques i de remeis i medecines a l'abast, no les podem obviar si les analitzem dins el seu propi context. Viure aïllat a la muntanya, a les masies o a les jaces amb el ramat, les medecines de l'apotecari no estaven a l'abast de la gent de muntanya a la que tampoc els oferien massa confiança les potingues i compostos expedits en farmàcies i confiaven més en els llegats guaridors dels seus avantpassats. Predisposició agreujada per la distància dels llocs habitats, sumada moltes vegades a la manca de cabals i, sobretot, per la ignorància. Fugien dels cirurgians i dels apotecaris per caure a mans dels "curanderos" i de les aberracions en la creença dels poders malèfics. La medicina, encarregada als sacerdots als països orientals, la medicina grega, la medicina monàstica conreada sobretot pels benedictins (com en són bona mostra els textos àrabs traduïts al llatí i al català en el monestir de Ripoll el segle X) i els grans avenços científics mai no pogueren trencar aquest cercle tancat, veritable imperi de les supersticions.