Les armes de foc a Catalunya. Manufactura i indústria

Les armes de foc van constituir un element important en la configuració de la identitat nacional dels catalans. Al final de l'edat mitjana, la identitat catalana estava marcada per les lleis, i un dels usatges, el Princeps namque, establia que la gent havia d'apressar-se a defensar la terra si era atacada. I per defensar Catalunya calia tenir armes i saber-les utilitzar. Aquest llibre repassa la història de les armes de foc a Catalunya des del segle XIV fins a la fi de la Guerra Civil espanyola. Des de la introducció de les armes de foc en el món occidental els catalans en van fer servir, de fet Catalunya va participar de manera precoç en les noves tecnologies armamentístiques: d'ençà del segle XIV, els catalans van fer servir bombardes, escopetes i espingardes. Els enginyers dels reis catalans van desenvolupar estructures defensives d'avantguarda en el seu temps. Durant els segles XVI i XVII Catalunya i València van desenvolupar panys de colp i panys miquelet, determinants en l'automatització dels trets. Poblacions com ara Ripoll van excel·lir en la manufactura d'armes destinades als exèrcits i privats, així com en la d'armes de prestigi, decorades luxosament, destinades als poderosos d'arreu del món. De fet les innovacions catalano-valencianes van ser determinants en el desenvolupament de les armes de foc portables a Europa. Després de la Guerra de Successió el règim borbònic va promoure una autèntica indústria al servei del militarisme, molt potent fins que les guerres del segle XIX i les noves tecnologies metal·lúrgiques van comportar-ne la decadència. Durant la Guerra Civil espanyola, Catalunya va ser capaç de reorganitzar una efímera indústria de guerra per fer front al feixisme que va desaparèixer en finalitzar el conflicte.