De la pintura costumista flamenca als pessebres casolans de Catalunya. Un recorregut per les manifestacions de l'escatologia en la imatgeria i la ceràmica.

A les més diverses cultures trobem elements i representacions iconogràfiques de caire escatològic, entès aquest terme, no en la seva accepció espiritual (de la paraula grega éskatos), que fa referència a la mort, la resurrecció i el judici final, sinó en el sentit humà (també del grec skatós), que es refereix a tot allò que versa sobre matèries fecals (Comadira 2005: 5). Se'n poden veure exemples en algunes façanes d'esglésies i altres edificis romànics i gòtics, on els artesans de les lògies medievals que hi treballaven decoraven racons, generalment poc visibles, amb escenes sexuals, burlesques o brutes, entre les quals hi ha escultures representatives de personatges defecant (Mateo Gómez 1979: 136-139, 172, làms XXVIII, XLI; Feixas 1996: 81-82). Però és d'ençà l'època de transició entre els períodes renaixentista i barroc, amb l'aparició de pintures dedicades a la descripció dels costums del poble i la natura que l'envolta (Hauser 1985: 55-58), quan més es varen difondre les imatges d'individus realitzant les seves deposicions, freqüentment integrats en paisatges humans. En són testimonis sobretot les obres de dos dels artistes flamencs més emblemàtics: El Bosch i Bruegel 'el Vell".