La Xeringa

Com en molts altres pobles catalans, la festa carnavalesca montblanquina se celebra al voltant del regnat del Rei Carnestoltes, que marca uns dies plens d'excessos, disfresses, diversió, sàtira i balls. Un dels costums de la festa, avui desaparegut, havia estat sortir a «fer la figa», un joc carnavalesc que tenia lloc el Dijous Gras i que és vigent en altres poblacions.

Dissabte al matí té lloc l'arribada dels emissaris del Carnestoltes, dues persones que encarnen l'esperit de la festa i que es passegen dalt d'una carrossa acompanyats per una banda de música. En arribar a l'Ajuntament, llegeixen el pregó que dóna inici al Carnaval, un text satíric ple de referències a l'actualitat local, nacional i internacional. A la tarda hi ha la gran rua pels carrers del municipi que compta amb la participació de diverses comparses i carrosses plenes de persones disfressades. A la nit se celebra el ball de disfresses i diumenge hi ha la desfilada infantil. El darrer dia de la festa és dimarts, amb l'enterrament del Carnestoltes i la posterior lectura del seu satíric testament.

La Xeringa

Un dels actes més emblemàtics i un dels que confereix singularitat a la festa és, sens dubte, la Xeringa, un genuí costum local que té lloc dissabte, tercer dia de Carnaval. Una vegada acabada la lectura del pregó del Carnestoltes i la seva Concubina al balcó de l'Ajuntament, un coet volador anuncia l'inici del breu període d'excepcionalitat que a partir d'aquest moment regeix a l'interior de la cèntrica plaça Major de Montblanc. Comença aleshores una breu però intensa facècia hídrica basada en un principi ben senzill: tothom qui sigui dins els límits de la plaça pot ser mullat.

L'acte pren el seu nom de les grosses xeringues de llautó amb què els participants disparen l'aigua. Tenen dues nanses i un mecanisme mitjançant el qual, per aspiració, poden emmagatzemar el líquid. Les xeringues s'omplen dins un gran cossi que se situa al bell mig de la plaça i també a la Font Major que hi ha uns metres més enllà. Una vegada carregada, la xeringa es posa damunt les cames i, fent força, s'empenyen les nanses cap avall, permetent que l'aigua surti disparada a gran distància. Actualment hi ha mitja dotzena de xeringues de llautó (recuperades recentment després que durant uns anys es fessin servir màquines d'ensulfatar) i alguns mecanismes disparadors de goma més petits que fa servir la canalla.

Després del petard d'avís comencen les corredisses. Durant una hora, els xeringaires i la fadrinalla que els ajuda es fan amos i senyors de la plaça. Carreguen els seus instruments injectors i es dediquen a buscar «víctimes». Quan en troben una l'empaiten fins que aconsegueixen ruixar-la. Els que coneixen la tradició s'amaguen dins els edificis o fora dels límits de la plaça per no ser mullats. La Xeringa «fa net» a la plaça, que queda deserta. Tot i que els membres d'aquest petit exèrcit d'aiguaders també solen tirar-se aigua entre ells, aquest dia l'objectiu principal són els que són allà per casualitat, de visita a la vila. Incauts, assisteixen atònits a les evolucions dels joves i molts acaben xops... i molestos. Les importunes injeccions d'aigua agafen per sorpresa molts vianants despistats, desconeixedors del costum local. Els xeringaires també mullen els que s'atreveixen a increpar-los, al crit d'«aigua!», des de balcons i finestres.

Un darrer coet volador marca el final del regnat efímer de l'aigua i, de mica en mica, la plaça va tornant a la normalitat. La gent surt dels quatre cantons de la plaça i torna a seure a les terrasses que hi ha sota els característics edificis porxats. Els que s'han amagat dins els comerços surten i respiren tranquils, els que s'han mullat es dediquen a eixugar-se i tothom comenta les incidències de la Xeringa.

Es desconeix quin és l'origen d'aquest singular costum. Tot i que n'existeix molt poca documentació, hi ha qui pensa que procedeix d'una antiquíssima facècia hivernal consistent a demanar una mena de delme als visitants. Així, disfressats i carregats amb xeringues, els participants tenien llicència per demanar un impost festiu a qui es trobaven pel carrer i, qui es negava a satisfer-lo, podia ser mullat. Altres creuen que es tracta del que ha quedat d'un antic esparriot carnavalesc que participava, encapçalant-los i animant-los, els balls de carnaval pels carrers. També hi ha qui creu que és estrany que la Xeringa se celebri en aquesta època tan freda de l'any i que podria tractar-se d'un costum originari de la festa de Sant Joan que, per algun motiu desconegut, va passar a dates de Carnaval.