La llegenda del drac de Sant Llorenç del Munt

Tots els pobles que envolten el Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac disposen d'una de les llegendes més importants i antigues de Catalunya: la Llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt. Protagonitzada per un heroi vinculat a la fundació mítica del país, és el relat que origina i explica la presència de la majoria dels més de quatre-cents dracs festius que poblen avui en dia les festes populars catalanes.

La llegenda del drac de sant Llorenç del Munt és una de les llegendes populars més arrelades, conegudes i importants de Catalunya. Entre els habitants dels pobles dels voltants d'aquest massís muntanyós, avui Parc Natural, la llegenda és un relat oral que passa de generació en generació i que els pares expliquen als fills.

La versió escrita més antiga que es coneix d'aquesta llegenda és la recollida l'any 1871 per Anton Vergés i Mirassó (restaurador del monestir romànic que hi ha al capdamunt de la muntanya) en el llibre 'Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider (Historia de aquell antiquíssim monastir, utilíssima als ques dedican al estudi de las antigüetats de Catalunya, y en especial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés; que per carinyo á la sua patria ha escrit y publica lo R. Dr. D. Anton Vergés y Mirassó, prebere)' editat per Estampa y Llibrería Religiosa y Científica. El text íntegre de la llegenda, digne d'un guió d'una superproducció cinematogràfica, és accessible des d'aquesta adreça. L'autor explica que el text és la transcripció literal de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt continguda en un antic manuscrit amb data i autor desconeguts.

La narració transcorre pels escenaris naturals de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, situada només a trenta quilòmetres de la ciutat de Barcelona. Tots aquests indrets especials han acabat adoptant el nom popular relacionat amb la llegenda. Com la llarga i fresca canal de santa Agnès, que mena fins al petit coll on hi ha el majestuós Morral del Drac, una gran formació rocosa amb una obertura al mig que dóna a un perillós precipici, als peus de la qual, un centenar de metres més avall, hi ha la Cova de Santa Agnès, un indret privilegiat per a la vida dins la muntanya, per l'existència d'aigua provinent de les mateixes pedres, i on la llegenda situa l'amagatall de la bèstia. O el Cingle dels Cavalls, unes formacions rocoses espectaculars per on la llegenda diu que van fugir atemorits els almogàvers i els seus cavalls en el seu primer encontre amb el drac. O el Puig de la Creu o Sot de Goteras, que és on es creu que el drac va caure mort. I és que, d'alguna manera, la llegenda, a través dels seus personatges i capítols, explica la muntanya.

Un arquetip universal

El contingut d'aquesta llegenda és prou conegut i segueix els arquetips de llegendes medievals similars en què un home valent, un heroi, s'enfronta a una bèstia terrible i misteriosa que amenaça la continuïtat de la vida d'una comunitat humana. En aquest aquests relats, hereus directes de les llegendes de dracs que poblaren l'Europa rural precristiana, es presenta el mite de l'enfrontament desigual entre l'home i la bèstia irracional -entre qui aparenta ser més fort i el qui sembla més feble. La contemporanietat del plantejament -el fet de ser un arquetip d'història perfectament aplicable a la vida de cada moment històric- ha permès que la llegenda hagi passat de generació en generació, que s'hagi popularitzat la idea, que hagi pogut aguantar els embats del temps, i que, finalment, s'hagi incorporat en l'imaginari popular.

Són d'aquest mateix tipus de llegendes de dracs, amb algunes variants en el seu desenvolupament i simbolisme, la del Drac de Banyoles, la del Drac de Coll de Canes, la de Vilardell, Malmercat i Sant Feliu de Llobregat. O la versió basca, amb el cavaller Belzunce i el drac Herensugue. També pertanyen a aquest mateixa categoria les versions cristianes d'aquest relat arquetípic: sant Jordi i la víbria, la de sant Miquel i el drac, santa Margarida i la cuca-fera, i santa Marta i la Tarasca, i en general, en les històries mítiques d'aquells herois populars o sants que són representats vencent una fera, que jau als seus peus. Hi ha innombrables llegendes semblants arreu d'Europa i àdhuc, en d'altres universos culturals molt diferents als nostres d'arreu del món.

De la llegenda a la festa

Alguns pobles i ciutats del voltant de Sant Llorenç del Munt han incorporat en les seves celebracions festives populars certs elements d'aquesta llegenda.

Així, Terrassa disposa, des del 1981, d'un drac festiu que surt per la Festa Major de Sant Pere. En l'actualitat, a principis de juliol, s'escenifica que el drac baixa des de la muntanya a la urbs fins arribar al centre de la ciutat, marcant l'inici de les celebracions. Sabadell també celebra una cercavila, aquesta vegada per Sant Jordi, amb el drac de dos caps Antonot. Castellar del Vallès i Vacarisses també disposen d'un drac (o víbria) que rememora el Drac de Sant Llorenç del Munt i que surt per la festa major.

A Matadepera, en canvi, són els gegants els que recorden la llegenda. Els dos gegants antics del poble, del 1982, Llorenç i Agnès, es corresponen amb els personatges de l'heroi i la princesa. Llorenç, que representa a Guifré el Pilós, duu una espasa a la mà esquerra, l'escut amb les quatre barres i un drac, el de Sant Llorenç del Munt, al casc. Agnès, duu un llibre a la mà dreta i un ram de flors a l'esquerra.

La llegenda i els dracs de les festes catalanes

Com és sabut, en tota festa hi opera, a més a més d'un ritus, un relat (una llegenda, mite, història, vida d'una divinitat o heroi) i moltes celebracions festives consisteixen en la recreació, la posada en escena d'algun moment d'aquest relat conegut per la comunitat.

La llegenda de Sant Llorenç del Munt és un d'aquests relats. I conté una característica -que no tenen les altres llegendes de dracs catalanes- que li confereix una entitat pròpia i un extraordinari valor. En un moment del llibre de 1871 on es recull per primera vegada per escrit la llegenda, l'autor diu que, una vegada Guifré o Jofre ha matat el drac i torna a Barcelona:

'Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat [Barcelona] trobaren ja la respectable comitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y donsellas, del senyor bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y ser dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli ser dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entussiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!. Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques' practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach; y perque aixó estaba en ús se continuá també quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il·lustríssim bisbe Climent pochs anys há ho suspenguè'

Així doncs, si atribuïm credibilitat a les paraules escrites per aquest prevere en aquesta versió - que explica que es començà a fer una processó victoriosa amb la pell del drac omplerta de palla i que, posteriorment, la figura passà a la processó del Corpus- la llegenda del drac de sant Llorenç és el relat fundacional que és a l'origen de la majoria de les bèsties amb forma de drac que avui poblen les festes populars i tradicionals catalanes. Gràcies a la llegenda, que situa la història no abans de finals del segle IX (època de Guifré el Pilós), la figura del drac s'incorpora primer a una processó religiosa de Barcelona en què la pell del drac s'exhibeix públicament plena de palla, i més tard a la processó del Corpus que, com és sabut, es celebrà a Barcelona per primera vegada pels volts de principis del XIV.

No ha d'estranyar que, tenint en compte que la primera versió manuscrita en català que es coneix de la llegenda de Sant Jordi és del segle XV (Manuscrit 889 de la Biblioteca de Catalunya i transcrita per Alòs Monner), la llegenda del soldat romà esdevingut heroi cristià no es popularitzés fins aleshores entre el poble català, que ja coneixia altres llegendes de matadors de dracs autòctones, com la de Sant Llorenç del Munt.

Més tard, en les descripcions de l'ordre de la Processó del Corpus ja s'esmenta la presència d'un drac a la festa, ja convenientment transformat en l'entremès de sant Miquel, i ja acompanyats per grups d'homes exercint de diables. És així com l'Església, aprofitant la popularitat de la llegenda catalana, la substitueix per la provinent d'Orient, canviant Guifré per Jordi. Val a dir, per cert, que el monestir que hi ha al capdamunt de la muntanya de Sant Llorenç fou consagrat, almenys ja al 966 dC a Santa Maria, Sant Llorenç i, a Sant Miquel, un altra prova que explicaria la popularitat de la llegenda del drac i la voluntat de confondre (o ajuntar) la popular amb la cristiana.

De Sant Llorenç del Munt a Barcelona i a la resta de pobles

Com és sabut, el model de la festa de Corpus barceloní, basat en la processó cívica amb abundants representacions escèniques relacionades amb la religió cristiana, fou exportat a d'altres ciutats importants de l'època, com Berga, Girona, Tarragona, València, Vilafranca i un llarg etcètera. Moltes d'aquestes ciutats copiaren el model de festa i feren construir dracs i altres bèsties festives, fins i tot, si la població no disposava de llegenda del drac pròpia. Això feu que algunes poblacions tinguin dracs molt antics, com Vilafranca o la Bisbal.

La segona onada de creació de dracs festius fou molt més recent i abasta des del període de recuperació dels ajuntaments democràtics, després del 1975, i fins a l'actualitat, quan s'inventà (o reinventà) el concepte de Festa Major copiant el model de celebració de la festa del Corpus: una cercavila festiva en què desfilen animals fantàstics, personatge mitològics o no, i tota mena de balls populars. Fou aleshores quan moltes poblacions catalanes feren construir un drac, una vegada més amb independència de si existia una llegenda local amb aquest animal. Aquest fet explica, en part, que molts dracs catalans no tinguin associat cap llegenda pròpia i moltes de les que s'han escrit són posteriors i s'han escrit per justificar la figura.

I és que, en el fons, a través d'aquest recorregut que va dels boscos, coves i cingles del Vallès a la processó de Corpus de Barcelona i d'allà a la resta de processons de Corpus catalanes i festes majors, molts d'ells són hereus de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt.